|
Orfeó de Les Corts |
|
COR MIXT A 4 VEUS |
|
Carles Pogiluppi |
|
L’Orfeó de les Corts vol dedicar aquest concert de Festa Major 2005 al mestre Carles Pongiluppi i Puig, que en va ser el director durant vint-i-dos anys, i que va morir sobtadament el desembre de l’any passat. Totes les persones que el vam conèixer en l’àmbit de l’Orfeó –cantaires, excantaires, socis i amics– el recordarem sempre com el gran músic que va ser, però sobretot, també, com un home pausat, afectuós i modest |
|
que va acompanyar la nostra entitat i li va donar esperit i empenta durant molts anys de la seva vida. Els que hem estat cantaires sota la seva direcció recordem la seva extremada sensibilitat davant la música, la manera com tancava els ulls en alguns passatges que apreciava especialment, i la contundència a l’hora d’indicar l’estil i els matisos que volia que la coral expressés; així, segons la intenció de cada peça, ens exhortava a la intimitat, a la devoció, a la força o a l’exaltació. Sovint, explicava anècdotes i fets interessants relacionats amb la història del cant coral i de la música en general, i evocava la seva amistat amb altres músics de la categoria de Gregori Estrada, per exemple. El recordem en moments especialment intensos: dirigint-nos al santuari mallorquí de Lluc, acompanyant-nos a la Mostra de Cant Coral de Savigliano, a Itàlia, o fent pinya amb els cantaires en l’homenatge a Oriol Martorell, al Palau d’Esports de Barcelona. L’escriptora Alicia Giménez-Bartlett va copsar alguns dels aspectes de la personalitat del mestre, i, després d’entrevistar alguns membres de l’Orfeó, va escriure un article memorable (“Una ciudad que canta”, El Mundo, 1 de febrer de 1997) en què destacava la qualitat espiritual que influïa en tot allò que envoltava Carles Pongiluppi: “Pongiluppi, setenta y cuatro años, voz grave y fuerte, mirada entusiasta, hermosos cabellos blancos, cree que dentro de un tiempo el hombre sólo trabajará la mitad del día y dedicará la otra mitad a cultivar su mente, al descanso, al placer. Algo de su filosofía debe haber calado en sus cantantes porque son capaces de sacrificar sueño, reposo y hasta fútbol por la sensación de cantar.” En aquest mateix article, Giménez-Bartlett descrivia el nostre Orfeó com una “parte del entramado asociativo tan decisivo para que Barcelona sea la ciudad civilizada que es. Aunque alguien lo dude, si ellos no existieran todos seríamos un poco más pobres.” Sense la |
|
En memòria del mestre CARLES PONGILUPPI |
|
presència del mestre Pongiluppi som, sens dubte, més pobres, però ens queda d’ell un record tan viu com la música i el cant, que tant va practicar i estimar. Tant de bo descansi en pau, envoltat de la seva música.
Amb aquest record perdurable, amb gran afecte i agraïment, volem retre el nostre sentit homenatge a l’estimat mestre Carles Pongiluppi.
|
