El abanico, havanera popular a quatre veus, serà aquest any la cançó d’un estiu que es promet calorós. La interpreta l’Orfeó de Les Corts sota la direcció de Nerea de Miguel. Val a dir que aquesta peça representa l’entrada definitiva de l’Orfeó a la modernitat.

Tot va començar el passat mes de març. Fins llavors, l’Orfeó es reunia cada dimecres per assajar les peces del proper concert. N’hi havia un de previst per el mes de juny i, desprès, el de la festa major del barri, a començaments d’octubre. Malgrat que els assajos coincidicin amb els partits europeus del Barça, la cosa no anava malament. El Camp Nou s’omplia i l’Orfeó registrava sempre una bona entrada.

De sobte, el virus. La cosa era seriosa i les autoritats varen decidir el confinament que els membres de l’Orfeó varen acatar disciplinadament. Si volien cantar haurien de fer-ho a casa, aprofitant els moments de la dutxa o mentre feien la bugada o traient la pols o endreçant les partitures de concerts anteriors.

Fins que la Junta va proposar a la directora fer assajos telemàtics. Telemàtics? Hi ha una llei no escrita però assumida popularment que diu que la gent gran (i la de l’orfeó fa una mitjana de 60 anys) no s’adiu amb les noves tecnologies. Però és també un fet que el cant coral és una activitat col·lectiva. Cantar en solitud no és el mateix. Caldria, dons, intentar  dominar la tecnologia. I es va fer. Els dimarts les veus blanques (soprans i contralts) i els dimecres els homes (tenors i baixos) es reuniren en torn de la pantalla per tal d’assajar el repertori del concert a fer quan es pugui i, ja de pas, petar una mica la xerrada. Estava bé. No era la sala del Centre Cívic Tomasa Cuevas, però feia patxoca.

Per sort, la Junta té alguns elements que dominen la tecnología i es van empescar un instrument magnífic d’ús intern, molt útil pels assajos. La web de l’Orfeó estrenava l’espai virtual “Repertori 2020”, des del qual s’accedia a les peces: de cadascuna hi havia la partitura, audios d’assaig de la directora, lletra i altres adjunts.

Els assajos funcionaven, de manera que un mes desprès de les primeres trobades, la directora va fer una segona proposta: enllestir una gravació conjunta que quedés per a la història i servís d’homenatge al dia de la música. Seria una peça a quatre veus. Cada cantaire rebría a casa la partitura i una banda sonora amb la veu corresponent més un fons que marqués les entrades de les altres. Desprès d’assajos conjunts, seguint les instruccions de la directora, cadascú gravaria a casa individualment la seva part i remetria la gravació per tal que un tècnic la équilibrés i acoplés amb la resta. Primer veu a veu i desprès les quatre juntes.

No era una cosa massa facil. Tampoc difícil. De manera que: endavant les atxes.

No més la fe pot explicar la dedicació amb la que els membres de l’orfeó varen aconseguir sortir-se’n. Potser és que, com diu el pensador alemany Peter Sloterdijk, la música és la veritable religió de l’home modern, la qual cosa explica el miracle que tots acabessin dominant la tècnica i fent l’enregistrament de manera acceptable. Però cal reconèixer que també deu ser veritat el que afirma Thomas Mann: la música és un terreny dimoniac. (Dos cites d’autors alemanys: s’explica perquè Alemanya és l’únic país on les associacions corals tenen més membres que tots el partits politics junts. Hi ha molta reflexió sobre el cant conjunt). Dimoniac. El dimoni es temptació i no va ser  fàcil vencer i no rendir-se a les dificultats de connexions via zoom que els primers dies (les primeres tardes, perquè els assajos són sempre al capvespre) amb les que el dimoni volia imposar-se. Va guanyar l’Orfeó. Segurament perquè malgrat la dificultat de cantar en solitari, tots eren conscients de que la feina feta tindria sentit en la unitat de les veus. Inclús sol davant la càmera, cada cantaire sabia que, en realitat, el que ell feia formava part d’una activitat col·lectiva. Coral. Cantant sol, cantava amb tots els altres.

Les normes eren senzilles: perdre la por, fer-ho el millor que es pogués i vestir amb una peça blanca o blava o de ratlles marineres puig que la cançó triada era una havanera. Fet el cim, ja no hi ha límits. La propera serà molt més fàcil.

Francesc Arroyo
Cantaire

Aneu a la barra d'eines